De somnis i llibres

Volia contestar i donar les gràcies personalment a tots i cadascú que vau deixar comentaris a l’anterior post però aquests dies m’he sentit una mica desbordat per tot, he viscut en una espècie de núvol del qual no m’agradaria, no vull baixar. Tot i que reconec que s’han de tenir els peus a terra, qui ho vol fer ara amb tot el que m’està passant?

[@more@]

Dimecres dia 15 de novembre va ser un dia que passarà a la meva història personal com un dia molt important (i també de molts nervis). A les 19:30 ens vam reunir els protagonistes de l’acte (l’editora, l’il·lustrador, l’Isnel, jo i uns amics) en un bar al costat de la llibreria per acabar d’enllestir els darrers detalls però no estàvem gaire per la feina, els nervis flotaven a l’ambient. Llavors va començar la veritable màgia de l’acte: va entrar una noia al bar i es planta davant de l’Isnel i li pregunta si és ella (l’ha reconegut pel nen). Primera sorpresa molt agradable: és l’Arare!!! Quina il·lusió coneixe-la, no m’ho esperava i per fi poso cara a un bloc fantàstic.

 

Anem cap a la llibreria i ja veig un grup de gent al carrer, davant de la porta, tots són coneguts. Em poso vermell, verd, blau, em puja un cuc per l’estómac. M’agradaria estar per tots però no dono a l’abast. Entrem, també hi ha gent. Han posat quatre cadires per nosaltres i unes deu pel públic, però comença a entrar gent i gent.

 

Continuen les sorpreses: se m’apropa un noi, em saluda i em diu “sóc en Cesc” i jo “en Cesc?” i penso “quin Cesc, no conec cap Cesc” i ell “no, en Cesc no, en Cesc”, entre els nervis, la gent i el soroll no ho entenia bé perquè llavors hi caic, “en Cesc no, és clar” i crido “el7!!!” i enlloc de dir-li res més li demano “i en Teo?”. Són els nervis que em fan reaccionar de manera estranya.

 

Signar llibres abans i tot de la presentació fins que reclamen la meva presència i m’adono que totes les cadires estan ocupades i que hi ha una gentada dreta, fins i tot a la porta del carrer. L’amo de la llibreria no se’n sap avenir i comenta que està molt ple per ser la presentació d’un llibre juvenil d’algú totalment desconegut. S’han esgotat els llibres i ha hagut de trucar a un depenent que ja havia plegat que tornés per ajudar-lo.

 

Comença la presentació: primer el de la llibreria que dóna les gràcies per l’assistència; després l’editora explica com li va arribar el llibre i com va decidir publicar-lo; després l’Isnel fa la presentació pròpiament dita, parla de mi, del que he fet i estudiat, de com va ajudar-me a repassar el llibre i a patir-lo, i fa un resum aproximat de l’argument, la gent (i jo més) queda encantada de la seva presentació, ha fet que tothom tingui moltes ganes de llegir la novel·la; després parlo jo i dic quatre bajanades més pròpies dels nervis del moment i m’oblido totalment del que m’havia preparat per dir, així que la meva intervenció queda reduïda a un parell de minuts, però ja hi ha prou perquè l’Isnel ha parlat tan bé que no sé què més afegir, dono les gràcies a tots per haver vingut i m’han de recordar que encara hi ha l’il·lustrador per dir la seva (Ups! Nervis, nervis, nervis, nervis); parla l’il·lustrador de com va captar l’esperit de la novel·la i el va poder reflectir en dibuixos, que li va ser molt fàcil perquè és molt visual… Finalment s’acaba la presentació, no recordo qui l’acomiada però respiro una mica alleugerit.

  (Foto www.totsalt.cat)

Salutacions, petons, amics, encaixades de mà, presentacions de desconeguts, signatures de llibres, companys de feina, dedicatòries, gent fent cua, gent que marxa i s’acomiada i jo que vull estar per tots però no puc…  

La gent va marxant lentament i el local es buida, quedem només nosaltres i els més íntims. El propietari de la llibreria està molt satisfet i sorprès de tanta gent com ha vingut, ha comptat per sobre cap a noranta persones, ha venut tots els llibres i té una llarga llista de comandes. Treu el llibre d’honor o de visites il·lustres de la llibreria i em convida a signar, tot seguit em demana que vagi a la seva parada per Sant Jordi. Estic al·lucinant: Sant Jordi! A la parada de la llibreria més important de Girona al mig de la Rambla! I amb l’Isnel!

 

Sortim tots i anem a sopar, estem massa esverats per anar cap a casa a dormir.

 

No vull que s’acabi aquesta nit, aquest somni fet realitat. Però les nits s’acaben i el sol torna a lluir al matí i retorna la realitat quotidiana… Però això no vol dir que els somnis també s’acabin, els podem fer durar i durar i durar i lluitar per ells, per aconseguir-los, perquè és possible, ara ho sé.

 

13s comentaris

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE

at

Aquest dimecres dia 15 de novembre, a les 8 del vespre, a la Llibreria 22 de Girona (carrer Hortes, 22) es presenta el llibre:

 L'aniversari robat de Frederic Mayol (usease, jo)

amb la magnífica presència de l'Isnel que farà els honors de presentar-lo, la de l'il·lustrador, Josep Lluís Martínez i, naturalment, la meva pròpia!

Hi esteu tots convidats a venir!

[@more@]

24s comentaris

Dietari 73

Al mirall cadascú hi veu el seu millor amic.

Anónim.

 

[@more@]

5s comentaris

Época de canvis

Ja fa dies que m'he adonat que estic en plena época de canvis a la meva vida, que els aconteixements s'esdevenen molt més ràpid del que sóc capaç d'assimilar i que jo mateix m'he relantitzat (no sé si existeix aquesta paraula) per poder-los assumir. És això o, simplement, que estic prioritzant altres coses, no ho sé.

Suposo que s'ha notat una mica en el bloc: abans escrivia gairebé diariament i llegia els bloc amics (aquells viatgers de l'espai) i deixava comentaris… ara em costa escriure al bloc, em costa trobar noves idees, coses per expressar, em costa trobar temps per llegir els vostres bloc i deixar-vos comentaris.

Imagino que, com he dit abans, quan hagi assimilat tot, podré estabilitzar-me de nou i rependre tot alló que vaig deixant pendent pel camí. Amb això no estic dient que deixo el bloc, ni que sigui temporal, ni molt menys, no podria. A més, m'agraden els nous canvis al bloc.cat i que per fi els nostres blocs siguin ".cat".

És novembre. I com vaig dir en un comentari d'un bloc amic, el mes de novembre sempre ha aportat a la meva vida importants canvis: un novembre vaig canviar de ciutat on viure, un novembre vaig deixar una relació, un novembre vaig trobar feina, un altre novembre vaig trobar la meva actual feina, un novembre ha sortit el meu primer llibre… moltes coses m'han passat en novembres.

Novembre arriba sempre puntual a la seva cita amb la meva vida.

 

[@more@]

 

canvis

8s comentaris

Colors

Sempre he tingut la tendència a identificar les coses amb colors. De vegades sense adonar-me he pensat en una cosa, una persona o un concepte i l'he identificat inconscientment en un color. És un exercici interessant que, suposo, un psicoleg podria treure molt profit.

Jo ja he fet una identificació a l'anterior post:

Amor = Blau

Ara proposo que en feu algunes quantes més.

Jo només deixo una pregunta a l'aire: si l'amor és de color blau, de quin color és el vostre novio-a, amic-ga, company-a, amant…?

[@more@]

amor blau

16s comentaris

Dietari 72

L'amor no és de color rosa, ni vermell. L'amor és de color blau.

[@more@]

8s comentaris

El meu “nen” ja ha nascut!

[@more@]

Finalment ja el tenim aqui, el meu "nen" ja ha sortit al carrer, ja ha vist la llum!

No sé si és orgull de pare o què, però és tan guapo! Amb aquests colors blaus, les il·lustracions de l’interior, la maquetació i, sobretot, les lletres i paraules, tan ordenadetes, tan boniques, tan impresses… Ai!

Ara només cal que emprengui el vol ell solet i es faci molt i gran i fort i més guapo.

18s comentaris

Eleccions?

No entraré a valorar el resultat de les eleccions, de si ha guanyat qui jo volia o no, o de si el partit que m’agrada ha pujat o baixat de vots. No.

Només entro a valorar el fet que molt poca gent a anat a votar i això vol dir alguna cosa: o bé que els catalans passem de les nostres institucions; o bé que els polítics ens decepcionen tant que no entrem al seu joc. Més aviat em decanto per aquesta segona opció perquè pensar que la correcte fóra la primera seria massa trist.

[@more@]

D’altra banda em posa dels "nervis" veure a la tele tots els candidats tan contents, tots han guanyat, tots estan feliços… veient-los un pensaria que tots estaran al govern, fins i tot el PP està content. Realment no sé si tenim els polítics que ens mereixem o són tots una colla d’ineptes que no viuen la realitat del pais i de la seva gent.

Ara bé, el que em preocupa, i molt, són els 3 diputats d’un partit que ni tan sols sé com es diu, aquell que al cartell tenia el presidenciable en pilotes. Què està passant a Catalunya? Com pot ser que al nostre pais tingui 3 diputats un partit ultradretà, antinacionalista i anticatalanista? Això sí que ens hauria de fer recapacitar sobre la nostra realitat.

I amb aquest post obro i tanco el tema de les eleccions.

4s comentaris

Ja tinc 2 anys!

21:53 hores del dia 1 de novembre de 2004, post amb el títol "Girona ha estat de Fires": 1 article, 4 comentaris i 136 lectures.

21:53 hores del dia 1 de novembre de 2006, post amb el títol "Ja tinc 2 anys!": (sense comptar aquest) 416 articles, 5.109 comentaris i 49.421 lectures.

No sóc el blog més actiu però, potser sí, un dels més constants (que ja és molt). Estic molt content. Gràcies als que em seguiu i als que em vàreu seguir i us vau perdre per l’hiperespai virtual.

Que la Força sigui amb tots!

[@more@]

5s comentaris

De Fires i altres històries

Normalment per les Fires de Girona ja comença a fer fred, si més no, has d’anar amb una jaqueta més o menys d’hivern, però aquest any gairebé que les hem de passar a la platja, bronzejant-nos al sol.

[@more@]

Fires. Podria dir que m’agraden i no m’agraden. M’explico (o no): m’agrada el fet que siguin festes, que la ciutat s’engalani amb fires i firetes, que hi hagi el Certamen, les atraccions, el correfoc, els embotits, l’artesania, els llibres, la mel, les Roses de Jericó, els focs d’artifici, els concerts, les barraques… m’agrada veure-ho, quedar amb els amics per passejar-hi, pensar que compraré i aniré a molts llocs i després no fer-ho. Però el que no m’agrada, no suporto gens, és la gentada que hi porta, els embussos de trànsit, els cotxes aparcats per tot arreu (jardins, voreres, carretera…) i això no em deixa acabar de gaudir-les plenament. Per sort que tenim els dies laborables, aquells en que la gent d’altres indrets són a casa seva i la de Girona està treballant, per poder passejar-hi més tranquil·lament.

El dia gran de les Fires, a part del Pregó i dels concerts a La Copa, és l’1 de novembre, el dia que Girona es veu literalment envaïda per milers de parades, per centenars de fires en tots els carrers. Es ven de tot, des de quadres fins a segells, de minerals a instruments musicals, de bufandes a joies, de pastissos a xoriços… És un bon dia per anar a la ciutat, això sí, o a primera hora del mati o al migdia, quan tothom està dinant.

Aquest any l’1 de novembre no sé què passarà, hi ha eleccions i cau en dimecres, potser, per sort, hi haurà la meitat de gent que altres anys, ja es veurà.

3s comentaris