De vegades sento que se’m cau el cabell. Veig un pèl a la taula del despatx, davant del teclat de l’ordinador, allà perdut, desamparat com al mig d’un desert. És meu. Ha caigut del meu cap. És llarg i ros. Sé que a tots se’ns cau el cabell, sé que és normal, però no per aixó deixo de sentir tristessa per aquell cabell meu mort a sobre de la taula. El miro, l’agafo amb els dits i el llenço a la paperera. Un de menys, un altre que ja no viurà més. Potser algún dia em quedaré calb. De fa uns anys cap aquí sí que se m’ha aclarat el cabell, tinc menys pèls, però encara els suficients perque ningú pogui dir-me calb, ni molt menys. Encara els suficients per fer-me metxes, deixar-me’ls llargs, tallar-me’ls, posar-me gomina… Ara que hi penso, he d’anar a la perruqueria a arreglar-me’ls una mica.
De vegades, quan veig aquests pèls que em cauen penso que m’estic fent gran. I és que ja començo a tenir una edat! Però jo no vull fer-me gran, perque em sento molt jove, com quan tenia 18 anys. No he de fer cas del cabell que cau, sóc jove encara per ser calb. De totes maneres no estaria de més pendre unes vitamines per enfortir-lo. No?
[@more@]
Doncs, francament, no sé què vols que et digui…
Corren uns temps en què, pertot arreu, se’ns està transmetent que fer-se gran és un desastre. Digue’m estranya, però jo continuo considerant que fer-se gran és un mèrit. I saber-se fer gran amb dignitat, encara més mèrit. M’esborronen tots els éssers que volen dissimular tant com poden l’edat que tenen: cremes, líftings, operacions… tot això em repugna. Els cabells que cauen, sí, i què? Les arrugues que ens van solcant el rostre, sí, i què? Òndia, amb el temps que ens ha costat posar-les… Ara ens les hem de treure? I un be negre!!!