Nací en el Mediterráneo

Avui escoltant la cançó d’en Joan Manuel Serrat m’han vingut a la memòria records gairebé esborrats pel pas del temps i he descobert que en ells, sempre apareixia el mar.

Vaig nèixer en una ciutat que, fa temps, estava d’esquenes al mar, però això no importava perquè hi anavem tot sovint, sobretot cada vegada que visitavem als meus avis. Ells sí que vivien a pocs metres del mar i des de casa seva se sentien els vaixells entrant a port i les gavines cridant al seu voltant i l’olor. L’olor era penetrant, una olor humida, salada. A prop d’allà hi havia una esglèsia amb pretensions de catedral i, per mi, l’esglèsia mes bella que he vist mai. I deien que el mar, abans, arribava gairebé fins a les seves portes i que per això li van posar el nom de Santa Maria del Mar. Jo tractava d’imaginar-me aquell edifici imponent sense cases al voltant, les onades del mar trencant a les seves parets, les barques amarrant al seu costat i els pescadors cosint les xarxes a l’ombra de les seves torres… Sabia que mai havia estat així però m’agradava imaginar-m’ho i, en la meva fantasia, viure-ho de prop.

El meu avi, ens agafava a la meva germana i a mi i ens portava de passeig fins a Colon a veure sortir les golondrines. I jo m’imaginava que agafava un vaixell d’aquells i que en lloc d’anar fins el rompeolas, anavem lluny, mar enllà, a la recerca d’aventures, a buscar el tresor i lluitar contra els pirates…

O ens portava a la platja de la Barceloneta a "los baños", que eren les zones delimitades perquè la gent poguès pendre el sol i banyar-se. I ens estavem hores allà fent castells de sorra, jugant a cavallers mediavals que havien de rescatar la doncella de la fortalesa que estava a punt de ser destruida per les onades del mar…

Sí, vaig nèixer al Mediterrà i per mi anar al mar és una necessitat, una forma de carregar piles perquè sé que el mar, quan jo era petit, va voler arrebassar-me la vida però se’n va penedir i, finalment, me la va perdonar amb la condició que mai deixés d’estimar-lo, de respectar-lo i de visitar-lo. Jo he complert la meva part del tracte, li dec.

[@more@]

Què com carrego les piles? Doncs asseient-me en una roca o a la sorra a prop del mar i deixar la meva ment en blanc, ocupada només per les onades i la seva immensitat.

I quan fa bon temps, passejar per vora l’aigua, deixant que les onades em mullin els peus, les cames…

Platja

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

7 comentaris a l'entrada: Nací en el Mediterráneo

  1. pentesilea diu:

    vaja, Frederic, tu també estàs una mica nostàlgic…
    😉

  2. momodenit diu:

    A mi lo kuan més s’em karreguen és kuan leskolto dsd dins, amb el kap baix laiwa, o per lo menos les orelles, em sentixk kom si en formara part… i això ke sempre he preferit la muntanya, però d’alguna manera tb el necessito de tant en tant.
    bessinyos

  3. nimue diu:

    jo necessite estar prop del mar com necessite respirar. I també pense que Santa Maria del Mar és l’església més bonica de la ciutat.
    Ale, men vaig a treballarrrrrrr!

  4. El problema de la mar és que és massa atractiva: les platges es posen de gom a gom en estiu, i acaben per fer fàstig. Supose que per això la preferisc d’hivern, quan ets l’únic que passeja per una platja freda sota un cel gris, amb el vent que et porta el sabor amarg i salobre als llavis, i no tens més companyia que les gavines. Però en estiu… buf!

  5. isnel diu:

    Què té la mar que ens enamora tant?

  6. namaga diu:

    doncs a mi m’enamora la muntanya,
    però m’agradaria saber disfrutar del
    mar com tots vosaltres ho feu 🙂

  7. namaga diu:

    ets tu?
    però tu no eres de color groc

Els comentaris estan tancats.