L’Àlex, a hores d’ara, no ha tornat a casa. Demà posaré cartells en els edificis del voltant, com visc en una zona que tots els blocs de pisos estan envoltats de jardins, és possible que hagi pogut anar a parar a un d’ells i ara estigui en una nova llar. Però jo el vull a casa, a la seva casa. Veure la seva gàbia buida a l’ampit de la finestra, amb la porta oberta, esperant en va el seu retorn, em provoca un petit buit en el cor.
Gràcies a en Voltaire, he pensat que potser sí que volia anar a viure aventures per que sempre li havia netejat la gàbia amb la porta oberta i mai havia sortit. Però ahir va veure que hi havia també la finestra oberta i va pensar que era la seva i va sortir volant cap al cel blau, a respirar la llibertat de volar al costat d’altres ocells deixant-se endur pel vent cap a terres misterioses i inexplorades…
El trobo a faltar. Trobo a faltar els seus cants, els seus refilets que em despertaven cada mati amb els primers raigs de sol. Trobo a faltar-lo quan estic a l’ordinador, de cara a la finestra, on sempre el posava… ara ja no hi és, la finestra està sola i trista, ja no és bonic mirar per ella.
[@more@]
En «blauet» també ens va deixar d’aquesta forma … era un memebre més de la família, el periquito més llest que jo hagi vist mai.
Volava per casa, posant-se a l’espatlla o al cap, si estenies el dit en horitzontal i amb un xiulet venia bategant les ales fins aterrar sobre la ma, menjava llavors que prenia de la nostra boca, com si ens féssim un petonet, caminava per la taula de menjar esperant que algú tombés un xic el got per fer-hi un xarrup o esperant trobar un rosegó de pa «oblidat». Era la nostra alegria, el vailet trapella de la casa, el seu refilet encara ens ressona a l’orella … i un dia, vam oblidar la porta oberta de casa i mentre miravem la televisió ell va saltar de la nostra espatlla cap al blau infinit.
Sempre he cregut que devia sentir «la crida del bosc» … una necessitat que, malgrat ser un animal domesticat i de família, sorgeix en els animals per instint i els fa marxar a la recerca del seu cantó salvatge. Només espero que en blauet hagi trobat la seva llar en algún altre lloc, al mig del bosc …
Fa anys a casa teníem una cadernera,na Terrola. L’havia caçada el meu oncle i ens la va portar. Era molt maca, amb aquella aureola roja entorn del bec i cantava tot el dia. Na Terrola va viure bastants anys i va morir de vella a casa, dins la gàbia. Si fos ara, li obriria la gàbia…no sé si va ser la imatge d’aquell animaló sempre allà enclaustrat, però, ara, veure un ocell en una gàbia em fa mal al cor, penso: «tenir ales i no poder volar…quina injustícia» i llavors recordo aquella cançó…
Anant cap a les hortes les bardisses
són fresques com la rosa primerenca,
quan s’alça el sol novell de primavera
s’escolten tots els cants de cadernera.
Perfum de murta tendra i de donzell
des d’on seguies saltant, el verderol;
la fulla de llorer a l’alba clara
de gotetes de plata n’era pintada.
Mai més no cantarà la cadernera
per les bardisses fresques de rosada.
No cantarà mai més, no cantarà.
Del camí l’alegria se n’és anada.
I tu cantaves cuejant alegre
encalçant el pinçà de mata en mata.
Fins que un dia de negra malaüra
de l’home en l’engany n’ets caiguda.
I t’ha tancat a una presó de canya.
Que canta i fa alegria, diu la mestressa,
que no coneix el teu dolor de cor:
hi ha gent que riu on no hi ha més que plor.
Mai més no cantarà la cadernera
per les bardisses fresques de rosada.
No cantarà mai més, no cantarà.
Del camí l’alegria se n’és anada.
Coincidesc amb en Voltaire: altres aventures li esperen, n’estic segura! Imagina que ara tal votla estigui a una casa on un nin necessiti l’afecte que provoca una mascota… Tal volta et recomforti… nuse
La Nit, està per menjar-se-la, Frederic. Enhorabona. En quant a l’Àlex, tot i que espero que torni, si no ho fes, pensa que la llibertat volguda no pot ser mai dolenta per a qui l’ha assolida; siguin quines siguin les conseqüències que comporti. Sort.
Espero que torni, els ocells acostumats a viure en gàbies no s’espavilen massa, sols. També pot ser que algú el reculli. Ànim.
tres dies sense mirar el bloc i ja em trobo un fotimer de novetats a «un salt el món». Anima’t i mima la gosseta que realment és una cucada com n’he vist poques!
Totalment d’acord amb el Pensador.
Els ocells estan fets per volar Frederic…
Sí, Frederic. Tot i que comportin la fi d’altri. Pensa, que jo m’estic referint en tot moment a qui l’ha assolida —la llibertat—, mai a qui de la seva privació, en gaudia. Sé que és molt dur el que dic, i tingues en compte que en fer-ho, no només m’estic referint a relacions entre humans i animals, sinó, que hi incloc les d’igual a igual. Així doncs, ho tornaré a repetir, això sí, incidint en què només val per a qui destaco amb negreta. «la llibertat volguda no pot ser mai dolenta per a qui l’ha assolida«.
I jo comparteixo el teu desig a què torni.