No sé si emprenyar-me o no

Avui m’he acabat el llibre, "Rubik a les palpentes" d’en Jordi Cabré, que va quedar finalista del premi Sant Jordi 2003

[@more@]

i encara no he decidit si m’ha d’emprenyar o no.

M’explico: el llibre està molt ben escrit, és àgil, entretingut, divertit i es llegeix ràpid. Fins aquí bé.

És el tema el que em posa una mica dels nervis: un noi de 36 anys, homosexual convençut, descobreix que la bellesa té forma de dona i s’enamorarà d’una companya de feina que li provocarà una crisi d’identitat sexual i el convertirà en heterosexual. Tot molt maco i feliç, i menjarem perdius per sopar que aquí no han estat res els 36 anys de lluita, acceptació i convenciment.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 comentaris a l'entrada: No sé si emprenyar-me o no

  1. donot diu:

    No ens hem de tancar a cap possibilitat…Mai se sap el que pot passar…

  2. Aquesta sí que no l’esperàveu! Sóc l’autor del llibre, que ha caigut aquí per pura casualitat.

    Només volia subratller el meu mésprofund respecte per tota opció o tendència sexual, com penso que queda en reflectit a “Rubik a les palpentes”.

    A banda d’això, gràcies per llegir-me, gràcies pels elogis i molt bon any a tothom!

  3. Comprenc la mania persecutòria que puguin tenir els gais després de segles de lluita, però jo he vogut només fer una novel·la original, on s’invertís l’argument de “sortir de armari” al qual ens tenen acostumats. De fet, en el fons, és una forma subtil de normaliztar la condició gai o hetero, i també la legitimitat de qualsevol canvi.

    Cal que cureu aquests fantasmes. Però comprenc i respecto el dubte, de manera que he volgut deixar ben clar aquí que no tinc cap perjucidi en absolut. I penso que la novel·la ho demostra. I subratllo que tots els punts de vista hi són reflectits.

    jordi

  4. belesh diu:

    I si acceptéssim d’una vegada que és artificial dividir-nos per tendències? A mi no m’atrauen les persones rosses. Però algun cop, una persona ha estat prou especial perquè m’oblidi d’aquesta mania. Potser és igual de senzill amb el sexe, i el problema és la mania de ficar-nos en capsetes molt estretes. Mai no m’he plantejat si sóc hetero o homo. Sóc jo, i m’enamoro de qui m’enamoro. I me’n vaig al llit amb qui m’atrau. I punt. Ara fa temps que no vaig amb dones, però potser un dia en coneixeré una que m’atraurà. Jo què sé… Limitar-se a priori és incòmode.

Els comentaris estan tancats.