De vegades, com he descobert aquesta tarda, no cal agafar cap avió i marxar lluny per deixar enrera l’estrés, el neviosisme i el cansament de la feina.
[@more@]
I és que no ens adonem però ben aprop tenim aquells petits racons que, per alguna cosa especial, conecten bé amb nosaltres. Un d’ells, per mi, és la platja d’Empúries, emmarcada per les runes de la vella ciutat i, sobretot, per l’imponent mur de l’antic port. Però avui no he anat fins allà, no tenia tantes ganes de conduir (i això que no són gaires quilòmetres, 43 per ser exactes). Avui he anat més a prop del pais de la plana de l’aigua on visc, he anat fins l’estany de Banyoles i m’he deixat inundar pels sons dels ànecs nedant a l’aigua, pels ocells, pels remers que navegan pel llac, pels corredors de jogging que donen vàries voltes senceres a l’estany… i he descobert un racó, un lloc amb un arbre caigut que serveix de seient ideal per veure i deixar-se influir per la natura.
Avui he aconseguit relaxar-me, ja em convenia.
Avui, m’has fet enveja. Me’n alegro molt per tu. Estic segur, de què t’ha anat molt bé. Ho necessitaves.
doncs me n’alegro, de tot cor, i tant! només amb la foto servidora ja es relaxa.. abraçades
quina foto més guapa! i quina sort!
Jo he optat per tirar-me aigua calenta a l’esquena una estona, a la dutxa, amb els ulls tancats. Si un dia no pots anar enlloc no està malament…
😉
A mi m’agrada molt anar a llegir a la Seu Vella de Lleida… té un encant especial…
Ja m’agradaria a mi tenir un raconet així de bonic a Barcelona… Bé, no és que no en tingui, però sobretot el que jo no tinc és temps per anar-hi. Ara surto de classe, estic cansada com una mala cosa, i demà a les 7 tornarà a sonar el despertador. Però pensaré en algun llac amb un arbre caigut. Realment, no cal anar gaire lluny per reconciliar-se amb el món. Un petó
I així què, doncs? Ja no te’n vas a cap capital europea? (Ara que hi penso, potser els de Banyoles se m’enfaden i tot).
Quina enveja!!! Has anomenat dos dels racons on també m’encanta perdre’m: Empúries i Banyoles. El Camí de Ronda d’Empúriers és per mi com un passeig per una altra dimensió. Oi que sembla que en qualsevol moment puguis veure arribar al port un vaixell grec? I l’Estany de Banyoles convida a la pau. Si alguna tarda penses fer un altre passeig, i vols companyia, m’hi apunto.
Bé, dos llocs fantàstics per a passejar i relaxar-se.
El passeig que va de l’escala a Empúries, en aquest temps és la glòria… no hi ha turistes, la primavera comença a despuntar i els pins i demés vegetació d’aquelles dunes desprenent la seva típica olor, Els caminets amb fusta al terra, per entre les dunes…
Uhmmmm… Crec que tindré que anar a veure ma mare a L’Escala.
Ara em ve de gust sentir aquella olor!:rolleyes: