Què el treball dignifica? I una merda!!!

El primer dia de retorn a la feina després d’una baixa laboral per estrés és dur perque tothom et pregunta i et pregunta i et pregunta  i et pregunta  i et pregunta  i et pregunta  i et pregunta  i et pregunta… i tu només

[@more@]

marxaries, marxaries, marxaries, marxaries, marxaries, marxaries, marxaries… cap a casa a ficar-te al llit un altre cop, posar el cap sota els llençols i oblidar-te que el dia s’ha llevat gris i plujós, exactament igual de com et sents.

És el que odio més, les preguntes:

"com estàs?"; "ja estàs bo?"; "et trobes bé?"; "Ah, però estaves de baixa?"; "com han anat les vacances?"; "feia dies que no et veia!"; "què tenies?"; "fas mala cara, que no has anat a pendre el sol?"; "perquè no t’has pres uns dies més de baixa i tornaves desprès de festes?"; ………..

Totes aquestes han estat preguntes reals que m’han fet aquest mati i totes contestades amb un lleuger somriure hipòcrita per la meva part intentant donar les menys explicacions posibles i aguantant-me les ganes de deixar anar algún clatellot.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 comentaris a l'entrada: Què el treball dignifica? I una merda!!!

  1. Josep diu:

    Si he estat un d’ells: perdona’m…Ho sento, no ho he fet amb mala intenció. Escuses, jo també tenia un mal dia i no he desxifrat la teva mirada.

  2. omar diu:

    Mira-t’ho d’una altra manera: això és que et trobaven a faltar i estaven amoïnats per ¨tu, amoïnats, amoïnats, amoïnats, amoïnats, amoïnats, amoïnats 😛

  3. joan diu:

    Frederic jo sóc com tu, tampoc puc suportar-ho, :evil::evil::evil:, t’entenc perfectament.

  4. elisenda diu:

    Hi ha un mecanisme que intento aplicar que és mirar-te’ls amb cara de póquer amb un somriure mig esbossat i interiorment pensar en altres coses: des de què faré per sopar fins a l’última cançó que he sentit. És horrible aquesta mena d’obligació que s’imposa el personal d’interessar-se tant per tu… Però suposo que és una mica social. De vegades, però, la frontera és difusa. Jo no pregunto ni insisteixo, perquè trobo que si l’altra persona vol parlar, ja ho farà (bàsicament, perquè aquest és el comportament que prenc quan sóc jo la de l’hora baixa); però algunes vegades això ha estat interpretat com a mostra de desinterès… Què hi farem?
    Avui, però, ja és el segon dia. I ha de ser una mica millor. Ànims!

  5. isnel diu:

    Jo, tot i el risc de semblar una maleducada i una “sense sentiments”, ho vaig dir així de clar des del primer dia: estic de baixa, no sé quant durarà, m’estimo més que no em vingueu a veure ni que em truqueu, però ja sé que si us necessito hi sou. Va anar de conya. Quan vaig tornar (ja saps que van ser molts mesos), els vaig dir més o menys el mateix: estic millor i no tinc ganes de parlar-ne. I no n’hem parlat.

Els comentaris estan tancats.