Traicions a la memòria

Aquest migdia, quan he arribat a casa i he vist la foto ampliada d’en Wookie que he posat en un lloc privilegiat de les lleixes del menjador, just al costat de la taula on dino, he sentit un cop al ventre. M’he sentit malament. Malament per haver omplert la casa de fotos del Wookie i malament per voler-lo substituir.

Sé que vull la Lula… però no puc evitar pensar que l’he anada a cercar perque realment, el que vull, inconscientment, és donar-li a ella tot el que no vaig saber donar-li al Wookie. I això em fa sentir malament perque penso que no és a ella a qui vull, sinó a ell i que quan ella hi sigui aquí, hauré traicionat la memòria d’ell, que li fallaré igual que li vaig fallar en el seu moment…

Perquè he de tenir aquests sentiments tan contradictoris i cruels? Perquè no puc ser simplement feliç tenint-la aqui?

[@more@]

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

7 comentaris a l'entrada: Traicions a la memòria

  1. isnel diu:

    Perquè penses massa i perquè tot és encara massa recent. Però la Lula t’espera i sé, ho sé seguríssim, que la faràs molt feliç i que ella te’n farà a tu. Només t’havies de veure l’altre dia amb la Gaieta a la falda, Frederic…

  2. elisenda diu:

    No estàs traint ningú, Frederic. A Wookie el vas estimar i l’hauries estimat molt més temps si haguessis pogut, però Lula també ha de tenir la seva oportunitat, i tu la hi donaràs, i us estimareu molt, i a Wookie seguirás tenint-lo en el record, perquè Lula no el substitueix, només l’acompanya i el comparteix.
    Un petonet

  3. Al principi et sembla que només intentes substituir… però a poc a poc veus que estàs estimant a un nou gos, i l’estimaràs tant com a l’anterior, potser més i tot; deixaràs de comparar-los… A casa sempre que s’ha mort un gos n’hem tingut un altre, no per substituir-lo sinó… no sé perquè, no podem estar sense animals: gossa, tortuga, periquito, conilleta, gats… 😉

  4. elisenda diu:

    no, clar que no és absurd! els estimes i t’estimen d’una manera incondicional, sense reserves, potser també perquè hi ha dependència per part d’ells, però tu també t’organitzes la vida en funció d’ells… Fa poc va morir la gata gran de la meva mare i va ser un pal molt gran. I ma mare encara no vol pensar a tenir-ne un altre. Només deixa passar el temps i sap que algun dia trobarà un altre gat al jardí que l’haurà triada, i es miraran i sabran que sí, que funcionarà. Però mai no substituirà la Nina…

  5. omar diu:

    Estimar mai és absurd, Frederic, mai. Quan estimem, l’objecte del nostre amor (persona o animal) és únic i mai es pot substituir; però tampoc es pot aturar la nostra capacitat d’estimar. I tu t’estimaràs la Lula i això no serà cap traïció al Wookie, perque també va tenir la teva estimació i la continuarà tenint en el record. PErò has de continuar estimant. I ho faràs i molt. Com tu saps.

  6. joan diu:

    Com ja han dit més amunt Frederic és normal que ara hi penses eixes coses, ho tens recent i eixe sentiment contradictori és natural, però als pocs dies que tingues la Lula (quin nom més bonic) veuràs com eixe malestar s’envaix. Què la vulgues a ella no vol dir que traïsques la volença del Wookie. ja ho veuràs. Com estic de content. Un bes molt gran per als dos per a tu i per a Lula 🙂

  7. Ferran diu:

    Que maca que és, Frederic!

    Sí que fa una mica de cosa, però no estàs traint ningú. I em sembla que a en Wookie li vas donar prou coses, i amb la Lula serà igual. No sé si m’explico, però t’entenc perfectament.

Els comentaris estan tancats.