És una pel.lícula senzilla que ens explica una història simple, ja vista anteriorment en moltes altres pel.lícules. Però el que te de bo no és l’originalitat, és aquesta sensació de nostàlgia que es destil·la durant tot el metratge, de drama contingut, sense excessos i amb uns tocs de surrealisme que la fan un pèl diferent.
[@more@]
El seu protagonista (a més de guionista i director) en un moment donat diu una frase que em va agradar molt: parla de la nostàlgia de la llar. Quan som petits i vivim a la casa dels pares, tenim una llar que la sentim nostra, però quan ens fem grans i marxem, per molt que encara tinguem la nostra habitació i un lloc on deixar les nostres coses, mai més podrem recuperar aquella sensació de llar, d’acolliment, en definitiva el que hem perdut és la infantesa.
Exemples com aquests la pel.lícula està plena i és el que, per mi, la fa una mica especial.
No l’he vista, però me l’apunto.
Apuntada a la llista esta.