Nicolas (2)

En aterrar a Barcelona, passar la duana i sortir de l’aeroport, va topar-se amb una realitat molt dura. Tot i que portava alguns diners a la butxaca, pocs, cap taxista el volia dur fins a la ciutat. Va resseguir tota la cua desesperadament amb la mateixa negativa i, quan ja pensava que hauria de caminar els quilòmetres que el separaven de la ciutat més propera per carreteres molt transitades, un cotxe amb dos africans el van convidar a pujar. Anaven cap al nord del pais i, si no tenia on anar, podia viatjar amb ells. No s’ho va pensar dues vegades, li donava igual un lloc que un altre.

[@more@]

Ja havien passat més de deu mesos des de la seva arribada i encara esta amb aquells dos africans i sis més en un pis de quatre habitacions compartint tots els espais. No ha millorat gaire la seva situació, a la casa continúa essent el centre de les burles, una mica més discretes i suportables, això sí i, al carrer és un negre més al mig d’una població blanca, però encara té esperances d’algun dia conèixer una vida més humana.

 

Per això aquest mati ha sortit molt aviat de la casa, ha de fer moltes cues en molts llocs diferents i aconseguir tota una sèrie complicada de papers, potser així, amb una mica de sort, aconseguirà els papers, estar legal en el pais i començar una nova vida, la que realment estava buscant al marxar del seu pais.

 

Però les il.lusions s’han esfumat a la primera cua, cap dels seus papers és vàlid, ni el títol universitari, ni el bitllet d’avió, ni la llibreta del banc, ni el segell que li van posar al passaport a l’aterrar, ni la factura del dentista que se li va menjar els estalvis, ni la multa per conduir un cotxe sense el carnet homologat que encara no ha pogut pagar, ni el certificat per haver fet un curs de català… tota una carpeta plena que no serveix absolutament per res.

 

Demà quan torni a la feina i el cap li demani la documentació el despatxarà sense pensar-s’ho gaire, sap que ell tampoc pot arriscar-se a tenir contractats il.legals a la seva empresa.

 

En Nicolas ho enten, però la desesperació ha començat a apoderar-se d’ell i aquesta nit no torna al pis a dormir, no podrà suportar la mirada dels companys ni el seu somriure amagat. Ja s’espavilarà, com sempre ho ha fet.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 comentaris a l'entrada: Nicolas (2)

  1. JosepArnau diu:

    Ben be, la crua realitat.

  2. elisenda diu:

    t’ho deus passar molt malament, oi frederic? jo sortiria de la feina i me n’aniria a plorar. quanta impotència i quanta injustícia!

  3. El món és massa injust… 🙁

Els comentaris estan tancats.