De quan s’acaba la paciència

Avui gairebé que exploto a feina amb un gran esclat de mala llet. Com sempre aquestes darreres setmanes, la sala plena a vessar i sense tenir un segon per poder-me relaxar, estirar braços i cames, mirar per la finestra o respirar una mica d’aire. Hores seguides d’atencions dures fins que li ha tocat rebre qui menys s’ho mereixia. Fins i tot una companya m’ho ha dit: “Em sorprens, mai t’he vist així”

[@more@]

És que jo soc de talant tranquil i amable, però quan portes discutint-te cinc hores seguides amb diferents persones per la mateixa qüestió hi ha un moment que dius: “Prou! Fins aquí he arribat, ja no passo ni un més!”

 

El pobre home, un gambia de certa edat, a qui altres vegades he tractat amb molta amabilitat perque em cau molt bé, s’ha quedat una mica sorprès i jo també de veure la meva pròpia reacció. Total: recapacitació interna ràpidament, una respiració a fons i demanar una disculpa, també sóc persona. Tinc unes ganes boges que s’acabi d’una punyetera vegada aquest procés de regularització d’immigrants.

 

Sort que avui ha vingut en Nicolas, no he parlat amb ell però m’ha regalat el seu somriure alegre. Em pregunto com una persona que ho té tan dificil pot ser tan amable i dolc.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

7 comentaris a l'entrada: De quan s’acaba la paciència

  1. acollida diu:

    Tranquil, Frederic. Tothom té dret a tenir un mal dia, home.
    Una abraçada.

  2. Frederic, tranquil, segur que el gambià t’ha entès i no s’ho ha agafat malament. Hi ha cops que explotar és necessari..

  3. JosepArnau diu:

    Anims Frederic, ja se sap que hi han moments al dia amb alt i baixos, mes encara si aneu tant atabalats. Segur que et va entendre.

  4. Josep M diu:

    Estic segur que per el Nicolás la disculpa sincera és molt més important per inaudita que no pas el crit o els nervis. Pensa en lo que estan acostumats a veure… males cares, problemes, impediments. Una diculpa és una bona cosa. No m’estranya que t’hagi vingut mab un somriure!

  5. Ferran diu:

    Noi, és el que ens passa als tranquils: que quan se’ns inflen els nassos explotem i, a sobre, no se’ns entén… Però la reacció ha estat bona, segur que el senyor gambià no t’ho té en compte.

  6. omar diu:

    És que som humans! Ja sé que estàs molt cansat, però pensa la de gent que has ajudat aquests dies a tenir una oportunitat de viure una vida més digna. Això, crec, paga la pena.

  7. Frederic diu:

    Tot això que dieu està molt bé, però quan la teva feina és de cara al públic, no et pots permetre aquests luxes d’esbroncar a la gent (a no ser que intentin pendre’t pel pito de sereno, que també hi han, i molts).

Els comentaris estan tancats.