Cinc minuts abans havia obert un ull. Ja començava a clarejar. Vaig obrir l’altre. El cel abandonava plàcidament les ombres de la nit il.luminant-se de llum taronjada, groga. El sol volia mostrar el seu primer raig. Tímid. Vergonyós. Inapreciable. Escalfar. Despertar. Avisar de la seva presència.
Tenia la persiana a dalt de tot i, des del llit, veia un núvol solcar el cel, com un vaixell. Vaig intentar descobrir quina forma tenia, volia dotar-lo de consistència. No vaig poder. No sempre es poden dotar de significat les coses immaterials i aquell núvol ho era. No era un vaixell, ni un cérvol, ni un home sobre una bicicleta. Era símplement un núvol blanc amb un toc de gris solcant l’univers petit i immens de l’atmosfera. Un núvol.
[@more@]
«… i un núvol blanc, penjat d’alguna branca, molt blanc» El teu escrit m’ha fet pensar en una cançó del Lluís Llach que m’agrada molt. I el teu text m’agrada també.
pau…
Que bonica la teua descripció! A mi em costa moltíssim obrir els ulls al matí, supose que per això em perd totes aquestes coses. M’ha agradat molt llegir-te.
un núvol que amb la seva fragilitat et despertava per desitjar-te: un bon dia frederic!
Aixxxx que bonic 🙂
q macu és despertar-se per voluntant pròpia i veure el cel d’aquesta manera…
A mi cada dia em desperta el despertador … el seu so em posa dels nervis i el sol encara no ha sortit .. tot és completament fosc ejje . I els dissabtes, pos…. em lleva ma mare. Algun dia m’agradaria llevar-me pel meu pròpi peu