Tenir el cens caní a la taula del davant del meu despatx m’està recordant continuament el meu gos, fent que parli més d’ell ara que en el darrer any passat.
Cada dia es produeixen tres o quatre altres de gossos i, cada vegada miro a veure de quina raça és, de quin sexe, com és el propietari i penso en el gos, si el cuidaran bé, si l’estimaran, si serà feliç… i no puc evitar entristir-me i desitjar recuperar el que una vegada vaig tenir.
[@more@]
Acabo d’arribar de Nàpols, el paradís dels gossos freelance…
Pompeya… a les nits…és transforma en la ciutat dels gossos…n’hi ha un bon pilot…
A mi ja m’està bé…que algú tregui profit de l’ oblit…
El Zaspi, que viu amb mi…t’envia una llepadeta!
aissss… els gossos… és increïble el que es fan estimar!
Va bé parlar de les coses que ens han dolgut especialment.
Un petó!
Igual que defenc la instauració del carnet de pares, també defenc la instauració del carnet de propietari de gos, amb un examen ben exigent per a accedir-hi.
(Curiosament, no sent cap simpatia especial ni pels xiquets ni pels gossos, però sempre els he respectat.)
A la floristeria de la meva mare hi ha gent que li pregunta al gos si li agrada una planta…
un gos es fa estimar :). I encara que s’hagi anat i el recordis amb tristor, d’aquí uns anys el recordaràs amb un somriure d’orella a orella.
El temps ho cura tot!. perquè no et compres un altre gos? 😀
Frederic… aquí tal volta funcioni la dita «un clavo saca a otro clavo»
Pipius per a tu!
ains… una abraçada.
anims frederic… les estones que vau compartir sempre et faran somriure… una abraçada
Un gos et marca de per vida eh???
Pero tu has de seguir endavant home!!!!!!
Anims!!! 🙂
Us recomano llegir l’article del Salvador Sostres d’avui diumenge al diari Avui.
Benvolgut Frederic. No sé si cap de les paraules que t’arribin, et podran ajudar o no. Segurament, cap d’elles tindrà prou efecte analgèsic per pal·liar encara que sigui una mica el dolor. Clar que, potser no són les paraules, sinó, tal i com diuen, és el temps —qui ho cura tot. En aquests casos, però, curar —molt em sembla— no vol dir oblidar. Deixa’m que t’expliqui una història: Tinc una amiga que es diu Llum. Una molt bona amiga. N’és una d’aquelles inseparables, d’aquelles que no et fallen mai, que sempre hi són quan les necessites. Ja saps, de quin tipus d’amistat parlo, oi? Jo, alhora, m’esforço per correspondre-li; si bé, no sempre ho aconsegueixo. És tan difícil d’estar a l’alçada. A ella, li encanta d’anar a fer excursions per la muntanya; i a mi, d’acompanyar-la. Si fos per ella, hi aniríem tots els caps de setmana. Llàstima, que jo no sempre hi estic disposat. Feina, mandra, climatologia, compromisos… Quan no és un nap, és una col. Ella, no m’ho té en compte, però; i quan finalment dic: aquest sí, no em retreu cap dels que ha estat que no. I això que ara, les excursions ja no són tan llargues com abans; ni els jocs que sempre portem preparats, duren com duraven. I, és que es fa gran. Aquest mes de març en farà 10.
Antes, n’érem tres d’anar a la muntanya; com tres també, són els anys que fa que se’ns en va anar una amiga comuna. La Nala. Un maleït tumor. Sempre recordaré la seva mirada, quan la vaig haver de recollir del terra, i la dugué fins el cotxe en braços. Aquella, va ser l’ultima visita al veterinari. Aquella va ser la seva última mirada.
Ja sé que no és el mateix. Ja sé que ella ja hi era. No saps prou, però, com la Llum ha ajudat a conviure amb el buit que deixà la Nala. No saps prou, tampoc —i ara sí que és el mateix—, com la Nala i la Llum, han fet companyia al record d’un altre gran amic perdut ja fa 14 anys; l’amic Thor .
Una abraçada, Frederic.
Pensador… un somriure amb llàgrimes als ulls… i, si no et fa res, fes-li una bona gratada d’orelles a la Llum de part meva.
Guau !!!!
El temps no és res, només un invent per tenir-nos esclavitzats. Els sentiments no en saben res d’ell, no l’han conegut mai.
Tinc 2 gossos (mare i fill) i un gat, i quan no hi siguin el buit que deixaran sé que serà impossible d’omplir, per dies, mesos, anys que passin… exactament igual com passa amb les persones…