Caiucos

Ara, com ha sortit a tots els mitjans de comunicació i sembla que per fi el govern començarà a ficar mà seriosament, se’n parla més de la problemàtica de la immigració i en concret, dels… no diré, immigrants, sinó, les persones, que arriben a les Canàries en caiuco i són distribuïts per la Península. Però això no és nou, ja fa molt de temps que passa. Ho vaig viure directament l’hivern passat.

[@more@]

Per una situació que ara no ve al cas, em vaig trobar amb dos nois de Malí, abandonats al mig de carrer, literalment parlant. Havien anat a la policia, a d’altres llocs però se’ls havien tret del cim. No tenien cap lloc on acudir, on dormir, on viure, ni diners, ni menjar, ni cap amic, conegut o familiar a Salt. Simplement uns papers del govern estatal que no entenien el que deien però que em van ensenyar com si fossin la seva salvació: era l’ordre d’expulsió.

Amb un precari francès per la meva part, ens vam poder entendre i em van explicar la seva aventura: havien aconseguit arribar a les Canàries en una "patera", mig morts de gana i set. Van tenir la sort de ser interceptats per una patrulla de la Guàrdia Civil que els van portar a un camp de refugiats. Hi van estar pocs dies. Un matí els van conduir a un avió i van volar fins a Madrid. En arribar no van tenir temps de res, els van donar un abric i els van fer pujar a un tren en destí desconegut, si més no per ells. Van arribar de matinada a Sòria, una ciutat que ni sabien que existia. Nevava i feia molt fred. Em parlaven del fred que van passar i que encara sentien als óssos. A Sòria se’ls van treure de sobre així que van poder amb un bitllet també de tren destinació Barcelona. I d’allà, a Girona va ser un pas. Aquí van trobar un compatriota que els va recomanar d’anar fins a Salt, que algú els podria ajudar…

Però a Salt tampoc no van rebre o no van saber trobar l’ajuda necessària i jo vaig fer l’únic que se’m va ocórrer en aquell moment: portar-los a una institució d’aquelles on poguessin passar la nit calents, menjar una mica i rebre l’ajuda necessària per sortir-se’n mentre estiguessin entre nosaltres, a casa nostra.

Em vaig acomiadar d’ells enmig d’unes grans mostres d’afecte que no considerava merèixer. M’havia limitat a escoltar el seu periple i a acompanyar-los. M’hauria agradat poder fer alguna cosa més per ells però en moments com aquell és quan t’adones de la impotència que tens per poder-los ajudar.

De tota aquesta experiència, el que em va copsar més, va ser l’actitud d’aquests dos nois, d’uns trenta i pocs anys: es deixaven fer i portar sense dir res, sense preguntar res, sense la curiositat de saber on anàvem, com dues persones que han perdut tota esperança en la vida.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

12 comentaris a l'entrada: Caiucos

  1. acollida diu:

    I probablement es recordaran de tu sempre. D’unes mans amigues, d’una veu amiga, d’una persona que els va resoldre, si més no, el problema d’una nit. Vas fer el que vas poder.
    El probelma es va engrandint i ens depassa a tots. No podem fer altra cosa que el que tu vas fer.
    Una abraçada.

  2. nimue diu:

    és terrible. T’imagines trobar-te en una situació així? És increible que a aquestes altures del món encara estiguem així. Trist.

  3. bellosoli diu:

    Em sembla que el que vas fer és admirable. No puc dir el mateix de les autoritats. Què és això de fotre la gent dins d’avions i trens com si fòssin bestiar malalt que es volen traure de sobre i enviar-lo al veí? passar-se la pilota d’aquesta forma quan es tracta de persones em sembla molt trist! per això em reventa quan diuen que som un país avançat!

  4. elur diu:

    M’he emocionat, vès…

    Aquestes vacances he estat al Marroc… hi ha qui hi viu molt bé i hi ha qui sobreviu com pot.
    I no m’extranya gens que provin de creuar la línia, de jugar-s’hi la vida si cal. Què faríem nosaltres? què faríem si no tinguéssim res per menjar, si no poguéssim alimentar als nostres? Què faríem si arribés el parent que ho va probar, va tenir sort i ara ens visita amb un merdeces carregat fins dalt amb regals per tot el poble? Si ell ho va aconseguir, perquè jo no hauria de tenir la mateixa sort? Que em puc morir a mig camí? sí, però i si me’n surto? I si puc fer com ell?

    No estem educats per tot això que passa, som una societat racista, egoista sobretot i amb molt poca memòria… quants catalans van haver de marxar del país per força? quants espanyols? quanta gent va anar a provar sort a Alemania? Quants n’hi ha dels “nostres” escampats pel món? perquè nosaltres hem de ser diferents? perquè ells han de ser tractats com a persones de segona, tercera o pitjor categoria? Em repugna això de les categories…
    Què mes voldrien ells que quedar-se a la seva terra i poder viure allà, amb els seus.

    Una servidora, sempre que escolta a algú queixar-se de tanta immigració, sempre li diu el mateix: “No vulguis trobar-t’hi tu…”

    Perdona l’extensió Deric. 🙂

  5. Arare_ diu:

    buff, Deric, quin tema més punyent! Jo tinc família francesa, fills i néts d’aquells que van anar a parar a França durant la guerra, perfectament integrats allà però amb la memòria plena de records que els seus avis i pares, catalans que van haver-hi d’anar per força, els van transmetre perquè alguna cosa havien de transmetre de la seva estimada pàtria!
    Ja sé que no és el mateix, però no deixa de ser una altra forma d’immigració.
    Un petonet des del mar.

  6. Alepsi diu:

    De vegades quan deixes de confiar en tot i en tothom, quan creus que el destí ja està jugat… és quan acabes deixant que et portin. Tota paraula és poca, tota acció mereix una espurna d’esperança… i… al final hi poses fe en tot el que passa.
    Relament és un tema controvertit, tot plegat… però és cert, poca cosa hi podem fer, des d’aquí a baix..

  7. Liendre diu:

    Si tothom fes com tú deric, simplement ser “humà”, no tancar els ulls davant allò que ens incomoda…la meitat del problema ja estaría resolt.

    Jo penso que en la nostra mà hi ha una important i ineludible responsabilitat.

    Els governs…això ja són espectatives de ciència ficció…

  8. Mikel diu:

    Deric es molt fort aixo que expliques i lo mes trist es que no es un cas excepcional i que la gran majoria de gent no troben cap Deric que els ajudi de forma que no els queda altre remei que acabar delinquint amb l´unic proposit de poder coma minim menjar alguna cosa….

  9. Ainalma diu:

    Per desgràcia, casos d’aquests que contes hi ha milers cada dia, el carrer està ple de gent que anomenen “sense papers”, com si el sol fet de tenir un paper els donara la dignitat… Perquè no volen veure que la dignitat els ve donada com a persones que tots són. Almenys van poder comptar amb algú que els tirara una mà en un moment així. No t’has de sentir malament, vas fer tot el que vas poder, Deric.

  10. quan una persona abandona el seu país… uf! ha de ser perquè realment està molt fotut. Em sembla que per molt que ho intentem ha de ser molt difícil posar-nos a la pell d’aquesta gent però, com a mínim, el teu post ens ha ajudat per aproximar-nos-hi

  11. JosepArnau diu:

    Deu ni doret, no se pas com s’acabara aixo…

  12. Eliot diu:

    És terrible el que està passant a les Canàries! I aquests que et vas trobar encara van tenir la sort de poder arribar vius, perquè molts d’altres es queden a l’intent.

Els comentaris estan tancats.