Avui llegia un diari de fa uns dies en el qual sortia una entrevista a la Nicole Kidman on afirmava categòricament que no es considera bona actriu i que és molt insegura.
[@more@]
És més, afirmava que li feia terror que, algun dia, la gent ho descobrís i s’adonés de lo dolenta que era i de com els havia enganyat.
Són paraules sorprenents per una persona que ha guanyat forces premis pel seu treball i això em fa arribar a una sèrie de conclusions:
1.- ella es pot permetre el luxe de dir-ho perque és bona.
2.- els que arriben a l’éxit en la seva professió també poden tenir pors i inseguretats.
3.- res és el que sembla.
4.- si ella diu això, jo em puc permetre encara més el luxe de dubtar, de tenir por, de ser insegur.
5.- per tant, puc deixar de tenir por, de dubtar, de ser insegur, perque el encara no he arribat al lloc que vull arribar i no sóc ningú dins d’aquell món a qui li puguin recriminar res.
6.- he deixar de patir i dedicar-me a disfrutar amb el que faig seguint el consell que em deia l’Àlex a cada sessió del curs.
7.- el que hagi d’arribar, arribarà (setè manament de filosofia barata de pel.lícula xorra)
8.- encara m’he de preparar molt i practicar i practicar molt i treballar i treballar molt.
9.- no tenir por dels fracasos, seràn els éxits del futur (vuitè manament de filosofia esotèrica de la mateixa pel.lícula xorra)
10.- aquest no sé quin és, però com sempre han d’haver deu manaments…
sí senyor, m’han agradat molt aquests manaments! ara bé, posa’ls en pràctica, eh? que sinó malament… des d’aquí, esperem una crònica del teu desenvolupament. una abraçada i endavant!!
I tots aquests manaments es resumeixen en un (que em sona que deia el catecisme, el de l’Església, no el de la filosofia de les pel·lícules xorres): posa’t a treballar i no defalleixis, que hi ha molts que confiem en tu.
Jo al desé diria: Sigues tu, sempre tu, i sempre has de ser prou humà per dubtar dels altres 9. 😉
Això dels manaments, a un servidor, li provoca una certa recança. Estic d’acord, molt d’acord, en que hom s’ha de fixar objectius en aquesta vida, que és bo tenir-hi fites on arribar; ara d’això a fer-ne (o considerar-ho) manaments, crec que hi ha una diferència. Subtil si tu vols, però, suficient per a què em repeli. Ja sé, que els teus són irònics i divertits, però, ves, ho havia de dir. Bon dia, Frederic. A per totes.