Avui em sento d’aquesta manera, viatger per un camí imaginari que no sé on em durà ni quan arribaré al desti, un camí ple de corves dificil i rectes molt llargues.
[@more@]
Ahir a la nit, quan tornava del Manantial de Catalunya cap al pais del Salts del món, no hauria parat, hauria continuat conduint amunt, ben amunt, en direcció desconeguda. De vegades penso de continuar un viatge infinit sense rumb, sense equipatge, només conduir, la ment en blanc, concentrat en la carretera i en res més. Arribar a un lloc desconegut, una vida nova, un idioma nou, una aventura nova…
Llavors penso en la persona que m’estima i jo estimo, en els amics, en la familia, en l’Àlex, en la hipoteca, en el crèdit del cotxe, en la rentadora posada abans de marxar i que ja haurà acabat… i poso l’intermitent, surto de la carretera, faig les innombrables rotondes que m’han posat per arribar al meu món de Salts i arribo a casa. Comandament a distància del parquing, clau de l’ascensor, clau de la porta i al llit, demà serà un altre dia.
Demà pensaré en volar, en agafar un avió i aterrar a una ciutat europea, la que sigui, això m’és igual si vaig amb tu.
Si em deixes, faré una mica d’esca del pecat (uix!): agafa aquest avió, intenta lligar la hipoteca, el cotxe, desconnecta la rentadora… La família i els amics hi seran quan tornis. I la parella i l’Àlex poden venir amb tu, potser 🙂 Si et ronda tant pel cap, intenta-ho. No cal que sigui un viatge gaire llarg. Dos mesos potser ja són suficients; millor si són tres, o quatre… Però no deixis de somiar-hi. Un petço temptador
Estic amb l’Elisenda….
No ens podem quedar sempre amb el dubte de què passaria si ho haguérem fet.
Dins de l’estoig d’un músic de carrer vaig llegir:
» La vida es tot allò no mai no t’has atrevit a viure… «
Sorprés per la frase vaig aixecar la vista i el music em somreia mentres tocava la guitarra. Vaig somriure pensant: «tens raó», i arronsant-me de braços i donant-me per vençut abans de començar el viatge vaig seguir el meu camí cap a la feina… Per que és tant universal aquest sentiment?
Veient els dos primers comentaris que t’han deixat fins ara, potser sí, que hem de distingir entre estruços i girafes. Ja només falta el Lloro, cridant: hipotequeees? a mi!!!, hipoooteeequees? a mi!!!, hiiipooteeques? a mi!!!… Va, noi, pit enfora i som-hi.
N’és el millor frederic un viatge per respirar aire nou que ens permeta tornar amb renovada il·lusió. La millor manera de trencar amb el cansament.
ànims maco! i no pensis en agafar un avió; agafa’l directament, amb el que estimes i t’estima, perquè no? jo també en tinc ganes de fer-ho, de fet, em faria molta falta.. demà et vull veure a l’aeroport! 😉 abraçades ben càlides!
Si la voluntat de marxar l’empeny el desig de fugida, no hi ha Itaca que ens permeti amagar-nos de nosaltres mateixos… No ho sé, és el primer que m’ha passat pel cap, tu sabràs què has de fer i quan ho has de fer. Petonets i abraçades
Si vols, em pots deixar l’Àlex a casa, mentre agafes l’avió i decideixes el destí i t’hi estàs un temps…, però ja saps que això pot ser un pèl arriscat (vull dir deixar l’Àlex a casa…). Bon viatge.