Dia de marrons

Avui ha estat un dia molt complicat a la feina i no per la feina en si, ni perque hagi tingut un volum exagerat de públic, sinó perque hi ha hagut forces malrotllos.

[@more@]

Per començar un intent de soborn, continuant per un que no li anava bé res del procediment de l’administració, després un altre que ens volia enganyar amb les seves declaracions, un altre prepotent i gilipolles que, perque es pensava que és del pais, havia de fer-li les coses només amb la garantia de la seva paraula (des de quan a l’administració pots anar dient: amb la meva paraula no hi ha prou?) Doncs, no senyor, no hi ha prou, ni que sigui català, espanyol, marroquí o xinés.

En fi, semblava que avui era el dia dels marrons continuus. Per sort algú celebrava el seu sant i ha portat una coca de sucre boníssima.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

9 comentaris a l'entrada: Dia de marrons

  1. init diu:

    Ostres, i què entenia aquest home per “ser del pais”?
    Hi ha gent ben rara…

  2. rafa diu:

    ke no sigue res, anim

  3. omar diu:

    Treballar a l’Administració és dur, molt dur, duríssim, hipermegadur! Per què després diguin que els funcionaris no fan res, oi?

  4. joan diu:

    Veus Frederic tu mateix ho acabes de fer cert ara el que deies en l’altre post. Per sort hui algú ah portat una coca perquè era els seu sant. ja veus una coca i això ha alleugerit el “marron” del dia. pel que veig et queden encara uns quants dies complicats, a tot arreu hi ha de tot, bons, dolents, agradables i desagradables, i sobretot ingenus que es creuen que viure o nàixer en un lloc determinat els fa amos d’una cosa que mai es pot posseir, la terra. Jo cada vegada més intente assaborir les coses que creia insignificants, Serà bonic si escrius sobre el teu alumne i les seus sensacions. Ànim i si necessites tarongetes de València te n’envie unes quantes que tenen molta vitamnia c i això va bé. 😉

  5. acollida diu:

    Ja em perdonaràs la gosadia, Frederic, però jo enyoro aquells temps en què la paraula donada tenia valor gairebé jurídic i un acord amb encaixada de mans era un acord ferm. Digue’m antiquada o somnia-truites.
    De fet, entre papers, sempre m’hi he perdut. Suposo que en una altra vida no en vaig ensumar ni un.

  6. acollida diu:

    Perdó, perdó… No volia pas molestar, jo… 😕

  7. gulgulan diu:

    Ja veig que la quantitat del soborn no et feia el pes 😉

  8. isnel diu:

    Jo sempre he pensat que ens hauríem de jubilar als 25 i reincoporar-nos als 65-70. Llavors sí que tindríem una vida ben completa per tots costats, no com ara…:'(

  9. omar diu:

    Completament d’acord amb l’Isnel. Jo vull jubilar-me ja! De fet, ens haurien de deixar jubilar-nos uns anys, a compte de la jubilació posterior: jo em jubilo ara 2 anys i segueixo treballant fins els 67, posem pel cas. Seria fantàstic.

Els comentaris estan tancats.