Desprès de tot ahir no va ser un dilluns-diumenge tan terrible i és que el que no faci una mare! (I un nòvio)
[@more@]
Va venir a casa, ja se sap, si jo no baixo a la gran ciutat, a la capital, allà on viu ella, doncs ve a casa, a la petita ciutat que aquest cap de setmana feia esclatar la primavera amb les seves flors.
I, com no, va tocar visita per tota la ciutat, per carrers, per places, per patis de palauets, per escales, per claustres, per la catedral que ahir es podia visitar sense pagar! (aquest seria tema per un altre post que cedeixo gentilment a la Isnel). I, com cada any, el mateix comentari: “cada cop hi ha més disseny i menys flors”. Ja se sap, amb la sequera aquest any les flors van molt cares.
Ai les mares! Avui ha marxat mentre jo era a treballar i, quan he tornat a casa, m’he trobat tot el pis endreçat, el llit i el dinar fet, la rentadora a punt i un petit “regal”. Ja ens podem fer grans i independitzar-nos que sempre serem els seus “nens”.
Per cert, vaig proposar deixar-li l’Àlex per cuidar-lo mentre sóc a Roma i li va encantar la idea, se l’endut ben feliç i el canari també perque té assegurada una fulla fresca d’enciam cada dia.
Sí, Frederic, sí!
Madre no hay más que una. I sort n’hi ha. Perquè si fossin dues, o tres, o deu, o cent… Ostres! T’ho imagines?
Siiiiiiiiiiiiiiiiiií! Estaré amb la mama uns dies! Estic super feliç!!!
Canariiiiiiiiiii!!!
No t’oblidis de fer-me arribar fotos de la capitaaaaaaaaaaal, eh!!!
I una de teva ben guapaaaaaaaaa, al davant de la Sagrada Família, si pot seeeeeeer!!!
per molt «independents» que siguem no deixen mai de cuidar-nos les mares!!! i que duri!!!! (aquest vespre m’ha trucat la meva, demà m’espera per sopar)
Que duri! Que duri! Que jo vull emciam fresc tots els dies!
És un amor fort, animal, dens… Sí, sempre serem els seus nens. Ai, les mares!
A tothom li agrada deixar-se cuidar de tant en tant. Ho necessitam. Això no té a veure amb la independència…
Nooooo, més mares no, pofavó! Que jo tinc la tira, ja: l’oficial, que està lluny, però no perd pistonada mai, la tia que s’ha proposat fer de mare (i què bé que ho fa), la meva companya de feina, que és una marassa… Més no, m’ofegaria!
Com envejo aquest passeig que has fet per carrers, places, escales, palauets…
El disseny ho empastifa tot, però les flors seran sempre intemporals: el més gran disseny de la natura!
Recordo quant estudiava disseny, el professor insistia que investiguessim les formes increibles de la natura, l’alegria els colors d’un prat a la primavera, les textures de les serps, el ritme de les fulles acaronades per l’aire, els colors metàlics dels escarbats, els xiulets dels canaris alegres…
Vaig molt enfeinat, ja ho se´que`´ultimament em repetesc molt amb això, però es veritat m’agradaria tindre més temps per visitar-vos a tots i totes. Ara per exemple només puc visitar-te a tu, demà al matí en faré unes quantes més, i encara com que la meu «mama» m’ha deixat fet el sopar 😉 . Sï són així, les mares, i no vos diré com m’anomena ara encara, perquè a mi m’entra risa però una risa amable i agraïda 🙂 I omar no et queixes, caram si ets la nienta del ulls de tanta mare!! per això ets un xicot tan resalat!! tú també frederic 😉 Abraçades
Ei! Jo en sé molt de xiulets de canaris!!!!
Deixa’m compartir aquest sentiment.
Gràcies, Frederic, pel teu oferiment. Ja ho vaig dir a la tele (je) però ho tornaré a repetir tantes vegades com faci falta, allà on sigui i davant de qui calgui.
No són les mares, Frederic, que fan gran aquesta relació. Són els fills…